Les lesions de tendó són de les més freqüents en la pràctica del CrossFit. Pot semblar que succeeixen de sobte, però en la immensa majoria de casos, si analitzem els mecanismes lesionals, veiem que aquestes lesions són provocades, bàsicament, per dues causes:
- Per sobreús, quan un moviment corporal determinat es repeteix massa sovint.
- Per excés de càrrega, quan el nivell d’intensitat d’una determinada activitat, com ara l’aixecament de peses, s’incrementa massa ràpidament.
Tenint en compte aquestes causes i coneixent les característiques de la pràctica esportiva del CrossFit, és fàcil d’entendre per què les lesions de tendó estan entre les més habituals en la nostra pràctica esportiva.
Però… com li hem de dir a aquest tipus de lesió? Sempre hem sentit a parlar (i seguim fent-ho tot sovint) de tendinitis, però, actualment, aquest terme ha quedat obsolet per definir la patologia del tendó. S’ha demostrat que el terme –itis (que vol dir inflamació) és inexacte per definir la lesió del tendó i com aquesta evoluciona.
En els últims 15 anys, la recerca en patologia del tendó ens ha ajudat a comprendre-la millor. El terme tendinopatia ha substituït l’antic terme de tendinitis com a resultat de les investigacions i d’una millor comprensió dels mecanismes fisiopatològics.
Un concepte que ho defineix molt bé i que és altament acceptat és el que Jill Cook i Craig Purdam van anomenar el contínuum de la tendinopatia en una publicació del 2009.
Bé, comencem pel principi. Els tendons són bandes dures, flexibles i fibroses de teixit que connecten els músculs als ossos. Els tendons transmeten la força muscular cap als segments ossis per produir el moviment del cos. Els tendons estan formats per cèl·lules tendinoses i la matriu cel·lular (bàsicament, col·lagen, elastina i aigua), més teixit connectiu.
Característiques del tendó:
Els tendons tenen una alta resistència a la tracció i es dobleguen amb la compressió, de manera que tenen un comportament similar a una corda. A mesura que se li aplica una major tensió, aquest s’elonga fins a un punt de falla en el qual es talla, però aquesta resistència depèn de la velocitat amb què es realitzi la tensió.
El tendó que més comunament es lesiona (i el més potent del cos) és el tendó d’Aquil·les. Però per les característiques de l’activitat esportiva al CrossFit, els que es lesionen més habitualment són:
- Tendons del manegot rotador (a l’espatlla)
- Tendó de la porció llarga del bíceps (a l’espatlla)
- Tendons de l’epicòndil: epicondilitis (colze de tennista, costat extern del colze)
- Tendons de l’epitròclea: epitrocleitis (colze del golfista, costat intern del colze)
- Tendó rotulià (part inferior anterior del genoll)
Causes de la tendinopatia
Com hem comentat, les lesions dels tendons són, generalment, el resultat d’un augment de les càrregues i del sobreús. Les lesions es produeixen, doncs, per incapacitat del tendó per adaptar-se a les càrregues a què és sotmès. També es poden lesionar per altres causes com el traumatisme directe, el cisellament…
El continuum de la tendinopatia
Anem a veure més detalladament què passa quan es lesiona un tendó desenvolupant el concepte que hem citat abans de contínuum. En períodes d’excés de càrrega, un tendó passarà el següent procés:
1.TENDINOPATIA REACTIVA
- Es produeix un engrossiment adaptatiu per reduir tensions i afrontar les càrregues.
- Pot tornar a l’estructura normal si la sobrecàrrega es redueix.
- En general, segueix a un període d’activitat física no habitual o un cop directe.
- Més comú en atletes joves i produït mitjançant l’augment de la càrrega d’entrenament o la iniciació en l’entrenament en persones prèviament sedentàries.
Pronòstic: excel·lent. Recuperació normal.
2. DETERIORAMENT DEL TENDÓ
- Similar a la tendinopatia reactiva, hi ha un intent de curació del tendó, però una major degradació.
- Pot aparèixer en un ample rang d’edats i entorns de càrrega.
Pronòstic: bo. El teixit intenta curar.
3. TENDINOPATIA DEGENERATIVA
- Progressió tant en els canvis en la matriu com cel·lulars.
- Grans àrees de la matriu estan desordenades, plena de vasos i descomposició.
- Més habitual en atletes d’edat mitjana o avançada, però també pot passar en atletes joves amb un tendó amb sobrecàrrega crònica (atletes d’elit).
- Si es permet que avanci aquesta etapa pot conduir a la ruptura.
Pronòstic: deficient. Cal un bon procés de rehabilitació.
4. RUPTURA DEL TENDÓ
- Ruptura de teixits.
- Es produeix una pèrdua de funció important.
Pronòstic: molt pobre. La cirurgia pot ser una opció en aquests casos.
Símptomes de la tendinopatia
La tendinopatia sol causar dolor, rigidesa i pèrdua de força a la zona afectada.
- El dolor pot empitjorar quan s’utilitza el tendó.
- El dolor i la rigidesa es poden accentuar durant la nit o en llevar-se al matí.
- La zona pot estar envermellida, calenta o inflamada (en fases inicials).
- Es poden produir cruixits quan s’utilitza el tendó.
Per confirmar el diagnòstic s’utilitzen les imatges d’una ecografia o, per ser més precís encara, d’una ressonància magnètica.
Implicacions per al tractament i la recuperació
S’ha demostrat que el dolor varia considerablement en totes les etapes del contínuum i, per tant, això no ajudarà a determinar la fase de la lesió, sinó que els nivells de dolor s’han d’integrar amb altres símptomes per determinar-ne els tractaments. Per fer les coses més difícils, s’ha demostrat que diverses etapes de la patologia poden coexistir en diferents localitzacions en un mateix tendó; per tant, en una lesió de tendó hi conviuen la inflamació i la degeneració.
Si s’identifica la lesió en les primeres etapes (tendinopatia reactiva) i després hi ha una gestió/reducció de la càrrega, això permetrà que el tendó tingui temps per adaptar-se i recuperar-se. En aquestes etapes, si les activitats agreujants (exercicis i activitats que han provocat la lesió) continuen i s’afegeixen exercicis sense recuperació suficient, hi haurà pitjors resultats. També l’ús de fàrmacs antiinflamatoris pot ser beneficiós en aquesta etapa, no més endavant. Altres mesures antiinflamatòries com el fred només són útils en primeres fases (primers dies de fase reactiva).
En etapes degeneratives, l’exercici és positiu i necessari per a la reestructuració del tendó. Això posa de relleu la importància dels tractaments amb exercicis excèntrics. És molt important precisar bé les càrregues que se li donen al tendó per a la seva recuperació, així com la progressivitat d’aquestes en el procés; aquí està la clau d’una bona recuperació del tendó.
Possibles tractaments adjunts poden ser útils en aquesta etapa de la patologia, ja que estimulen l’activitat de les cèl·lules. Dins d’aquests tractaments adjunts actualment disposem de tècniques invasives que ens poden ajudar a accelerar la recuperació del tendó. Concretament, les tècniques EPTE (Electròlisi Percutània Terapèutica) i EPI (Electròlisi Percutània Intratisular) han ajudat a facilitar la recuperació de lesions al tendó. L’EPTE consisteix en l’aplicació de microcorrents a través d’una agulla d’acupuntura. D’aquesta manera, el fisioterapeuta accedeix al teixit danyat i indueix, així, la seva autorrecuperació. L’EPTE activa la primera fase del procés regeneratiu en una tendinopatia. Mitjançant aquest procés es destrueix el teixit degenerat i es provoca una fase de reposta inflamatòria, necessària pel procés de regeneració. És el propi organisme el que inicia la seva recuperació. Des del mes de gener, podeu gaudir d’aquest tractament específic (EPTE) al Box gràcies al Gerard Berenguer, de FisioCross.
Algunes lesions de tendó es poden complicar amb l’aparició de calcificacions. La calcificació tendinosa es produeix quan el calci es va dipositant sobre un tendó, generant un enduriment sobre un teixit que ha de ser elàstic. Quan es pateix una lesió, el cos es regenera de manera natural. El problema ve quan la lesió es repeteix en múltiples ocasions o es perllonga en el temps perquè l’organisme pot buscar substituir els teixits que es lesionen amb freqüència per altres més resistents, pel que es dipositen els cristalls de calci. Hi ha altres factors, com la mala alimentació, la disminució del reg sanguini per l’envelliment o factors genètics que poden afavorir l’aparició de les calcificacions. Per tractar-les s’ha d’actuar sobre l’origen del mecanisme que produeix la lesió tendinosa (evitar sobrecàrregues, pinçaments…). En alguns casos es poden tractar amb ones de xoc o, fins i tot, amb cirurgia, però aquestes tècniques seran útils sempre que s’eliminin les causes de la lesió.
Com podem evitar aquestes lesions
Depenent de la ubicació i la severitat de la tendinopatia (i si persisteix el sobreús o la sobrecàrrega), els símptomes poden durar només uns pocs dies o fins a diverses setmanes o mesos. En molts casos, però, la lesió es pot evitar prenent algunes precaucions.
Algunes estratègies útils inclouen:
- Realitzar sempre un bon escalfament abans de començar l’entrenament.
- Corregir i/o evitar el mecanisme que ha provocat la lesió:
- Adequar les càrregues d’entrenament. Augmentar-les sempre de forma gradual.
- Corregir les males postures, els desequilibris musculars i/o les rigideses que poden provocar pinçament o sobrecàrrega del tendó mitjançant exercicis de compensació muscular (inclosos exercicis excèntrics) i mobilitat.
- Posar el focus en la tècnica i les orientacions dels entrenadors, per eliminar la probabilitat de realitzar un moviment de forma incorrecta i augmentar el risc de lesió al tendó.
- Escolteu el vostre cos, per intentar detectar, quan teniu un dolor, que podeu estar gestant una lesió o esteu en una fase inicial. En les lesions de tendó és important fixar-se en el dolor del dia següent.
Article d’Enric Vaquer, fisioterapeuta de CrossFit SJD.